La major part de vegades que ens apropem a Gorros veiem cordades escalant la 98 Octanos… Alguna cosa ha de tenir aquesta via per ser tant transitada: potser el generós equipament, potser la bona qualitat de la roca, potser la vertical tercera tirada, potser la magnífica sortida al cim o potser la suma de tot…
Just a l’esquerra de la popular Rataplan trobem “La que hi faltava”, una via de característiques molt similars: grau assequible, vertical, roca de primera i molt ben assegurada (encara que no arriba a l’extrem de la seva il·lustre veïna). En definitiva, una via d’escola que amb el recent re-equipament pot servir per descongestionar la Rataplan.
En Joan Vidal va obrir aquesta via la tardor del 2008 amb una línia força lògica on hi predomina l’escalada artificial. Haurem d’esforçar-nos en algun pas llarg per poder gaudir d’un intens final per abastar el cim de l’agulla. La via es troba totalment equipada i tindrem ombra al matí i sol per la tarda.
La Muralla Oest d’Agulles és una bona opció pels matins calorosos d’estiu donat que la seva orientació ens garanteix una bona ombra fins a les tres de la tarda. La Via dels Rodríguez guanya el cim de la Peluda per aquest vessant; equipada generosament amb parabolts ofereix una escalada vertical i amb cert ambient però…
La Vilmanbar és una via de concepció moderna, que guanya el Serrat de la Pastereta per una de les seves plaques més atractives. Amb un inici vertical però molt assegurat, gaudim d’una escalada agradable i sense gaires preocupacions. Menció especial per la roca a partir de la primera reunió, que farà gaudir als gourmets més…
La Senda del Àngels és una combinació de varies vies a la cara oest de la Portella Gran que dona com a resultat una escalada variada i del tot recomanable. Una primera tirada exigent i un estètic tercer llarg són motiu suficient per fer-hi una visita i gaudir d’una bona ombra els calorosos dies d’estiu.
Original, plaent i fresca, la Lapònia és una via ideal pels matins d’estiu calorosos, amb ombra fins ben bé les tres de la tarda. És una bona opció per quan vulguem gaudir d’una escalada amb poc compromís en un lloc ple d’encant que per sí mateix és mereix una visita.
De totes les Arestes Brucs la del Sentinella és una de les més famoses: estètica, amb roca excel·lent i situada en un dels racons més tranquils del Serrat té tots els al·licients per fer-nos gaudir d’una ascensió de primera categoria tot i la seva escassa longitud. Re-equipada amb químics,s’ha canviat l’esperit de la via, adreçant…
La Panxa del Bisbe crida l’atenció pel seu aspecte voluminós i monolític, sense pràcticament fissures, destaquen les seves plaques de roca exel·lent. La via “Pel Davant” combinada amb la “Canaletes” és potser la manera més elegant de guanyar el cim d’aquesta agulla. Una escalada que comença vertical i sobre roca extraordinària per anar-se tombant fins…
El Lloro és una d’aquelles agulles que fan de Montserrat un lloc únic. Quan venim del nord i veiem la seva silueta no podem parar-nos de preguntar com s’aguanta? Qui l’ha posat allà?… I tot seguit ens envaeixen unes ganes incontrolables de pujar al seu cim. Hi ha diferent maneres de pujar al Lloro, des…
Situada a la vessant nord del Gorro, la Stromberg és una via freda, ideal per quan comença a apretar la calor. Verticalitat, qualitat i quantitat de presses i un equipament molt generós, ens fan fruir de l’escalada sense patiments del primer a l’últim metre. Escalada del tot recomanable, potser la millor via de Gorro.
Tot i que el nom ens pugui fer pensar el contrari la via ens ofereix una escalada fonamentalment en placa (només escalarem en diedre els últims metres del darrer llarg). Continua, ràpida i d’un grau assequible, la podriem comparar amb la propera Funció Clorofíl·lica però un xic més exigent.
La CADE de la Miranda de la Portella és una petita gran clàssica oberta fa més de 50 anys que transcorre pel vessant oest d’aquesta agulla. La via, tot i no ser gaire llarga, ofereix una escalada variada i espectacular, amb trams d’artificial, un ramonage 100% clàssic i algun passatge en lliure prou interessant. És…
La Xavi Rosell és una deliciosa via al vessant sud-est del Bisbe que pot recordar, per la seva estètica, la via Normal de la Bola de la Partió. Malgrat el seu curt recorregut ens ofereix un primer llarg en lliure sobre molt bona roca i una segona tirada amb un artificial d’allò més suggeridor. És…
Anar a Frares és sinònim de tranquil·litat; la llarga aproximació tira a molta gent enrere, però, per contra, ens ofereix uns paisatges i unes vistes que mai ens deixaran indiferents. La via Josep Rigol Romeu, oberta pels germans Masó, és una manera força agradable d’enfilar-nos dalt del cap de la Monja.
La Trompa de l’Elefant és un dels monòlits més característics de Montserrat. A les seves parets si han traçat línies que s’han convertit en grans clàssics de la història de Sant Benet: la Cerdà-Pokorski, l’Anglada-Guillamón, la Boy-Roca… Una altra clàssica que no pot faltar a la llista d’un bon montserratí és la GEDE, re-equipada pel…
La Pique Longue és una via que es divideix en dos parts: dues tirades inicials per un contrafort i cinc tirades més per l’agulla pròpiament dita. Generosament equipada, amb un V grau mantingut i rocam de bona qualitat. Amb aquestes característiques només ens queda fruir d’una escalada relaxada i les bones vistes sobre el Monestir…
La Mas-Guasch de l’Albarda és una via agosarada, vertical, mantinguda i d’una lògica aclaparadora; encerta el camí natural que és la pregona fissura del vessant est, resseguint-la de baix a dalt. Oberta l’any 61 del segle passat pels membres del GEDE Manel Guasch i Jaume Mas, partícips actius de primeres memorables que han acabat esdevenint…
L‘Òpera prima és una de les vies “clàssiques” de la cara est del Gorro Frigi. Totalment re-equipada amb parabolts per Guillem Arias, un dels seus aperturistes, ens ofereix una ascensió directa, mantinguda i sobre molt bona roca.
La Primavera Marciana té com a principal al·licient la superació del gran sostre de la Miranda del Pas del Príncep. Si a això li sumem un primer llarg vertical i “disfruton” en un entorn tranquil i amb roca de bona qualitat és molt difícil trobar una excusa per no tastar aquesta via.
La via ressenyada és una sencilla escalada unió de dos vies: la Bego-Kush, que arriba fins a la tercera reunió i va ser oberta l’any 1999 i la Miguel-Kush que va des de la r3 fins al cim de l’agulla. En total 240 metres d’escalada que no passen de IV+.
A la Miranda de Can Jorba trobem mitja dotzena de vies de dificultat baixa, encarades cap al sud-est, fet que ens assegura sol i bones temperatures a l’hivern. L’Andreví és una via de tall clàssic oberta pels germans Masó, lògica i amb roca prou acceptable. L’equipament, suficient, es pot completar amb algun tascó.
L‘avi trepador és una via que es travessa un seguit de plaques verticals de bona roca permetent-nos gaudir d’una escalada divertida i sense pretencions. L’itinerari està perfectament equipat amb espits, essent aquests més abundants a les parts més difícils. L’única pega és que no sigui més llarga, doncs se’ns fa curta. Escalada recomanable que es…
La Paret de la Codolosa forma un amfiteatre davant Collbató. En ella trobem força itineraris de dos o tres tirades de dificultat mitjana i amb bona roca en general. A l’extrem dret de la paret hi ha l’Alimera, una senzilla via de tres llargs, perfectament assegurada, ideal per tots aquells que comencin a fer de…
El Serrat de les Garrigoses es troba al extrem sud-est del macís de Montserrat. Es tracta d’una paret totalment encarada al sud, el que ens assegura sol tot el dia fent que sigui una zona ideal per l’hivern. La via Serra d’Or busca la manera d’arribar fins al cim del Serrat; trobarem fissura, plaques i…
La Miranda de Santa Magdalena és una paret cosida de vies, algunes encertades d’altres una mica dubtoses. D’entre totes, una de les clàssiques és la Canaleta de les Ninfes. Via que transcorre per l’evident canal que hi ha al mig de la paret. Originalment la via té tres tirades, però la última és recomanable no…
El Camí de l’Alsina té dues parts clarament diferenciades, per una banda estan els dos primers llargs, amb la roca força polida que fan que l’escalada es torni incòmoda i un pèl desagraïda. Per l’altra ens trobem la resta de la via, amb una línia molt maca, roca excel·lent i un dels V més disfrutons…
De entre les diferents opcions que tenim per pujar al cim de La Gorra Marinera, la via Sargantanes és una de les més llargues. De dificultat molt assequible i totalment equipada, haurem d’estar atents sobretot a no perdre la línia, doncs com a la majoria de monòlits de Gorros les vies es creuen i es…